13 de gener de 2010

Una trucada de la meva mare em desperta per anar a treballar. Això vol dir que són les set del matí i encara tinc l’uniforme sense rentar. Tot just deixo de somiar-te ara, just ara que eres tot el meu entorn, que et navegava la pell i et resseguia amb els llavis... Penso que és dijous i que l'uniforme encara m’aguantarà la resta de la setmana. A un quart de vuit les torrades es cremen i la llet encara és freda. Malgrat les incidències, gaudeixo de l’esmorzar fins a dos quarts de vuit. Mecànicament, omplo l’estomac de cereals i encara amb la boca plena, recullo el plat i la tassa i els fico al rentaplats. A tres quarts de vuit em dutxo. És l’estona més íntima de tot el dia, el primer impuls del matí. Aigua molt calenta per trobar-me amb els meus primers pensaments, i ben freda al final perquè no se m’han faci tard. A les vuit en punt, és pot dir que ja sóc un home despert que ha amagat la mandra al calaix.

Només tardo cinc minuts a vestir-me, dos a pentinar-me i mai em fixo en el mirall, perquè no hagi de recordar-me que el matí sempre és el mateix. Tanco la porta del dormitori, apago els llums de la cuina i amb un cop de porta deixo les meves costums a casa. A un quart de deu agafo el tren. Durant el trajecte, que són aproximadament vint minuts, tinc temps per avançar un parell de capítols d’una novel•la que vaig comprar per un impuls inevitable de trobar una historia de la que no t’has anat mai. Et recordo com cada matí durant el trajecte en tren, et recordo quan encara tornaves de nou. El tren s’atura i arribo a la feina.

Faig de mecànic en un taller molt petit, tant petit que de vegades voldria perdre'm i no he pogut. A dos quarts de deu comença el meu dia a la feina. Primer, vaig corrent al vestuari d’homes per ficar-me l’uniforme blau que ens fa a tots el mecànics éssers idèntics. A les deu en punt ja m’ha arriba la primera ordre del matí: haig de canviar el radiador d’una furgoneta i el filtre d’un cotxe. Després de passar-me el dia curant cotxes, em despullo de l’uniforme i em rento mans i braços deixant l’aigua ben negra. Per tornar a casa, m’emporto un dels vehicles que he reparat. No li he dit a ningú, però és el cotxe de la meva vida.

No li he dit a ningú, però sóc afortunat de poder conduir allò que més m’agrada, de poder ser coherent amb les meves costums cada matí, de no haver-me de mirar en un mirall mentider. I no li he dit a ningú, però cada matí t’espio darrere la finestra del meu tren. Avui, et passaré a buscar amb aquest cotxe i dormiren junts. Vull que tu siguis el meu últim trajecte de nit.